Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d´un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes no s´ha complert,
i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d´angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d´un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l´enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia que ens
posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer.
Tenim a penes el que tenim i prou:
l´espai d´història concreta que ens pertoca,
i un minúscul territori per viure-la.
Posem-nos dempeus altre vegada
i que se senti la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui,
i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.

Pensem-la clara aquesta quietud
que escampa tants de ressons impensats;
pensem-la clara i suggerent, que ens ompli
l´espai concret d´ara mateix, l´espai
en què no hi ha cap mena de sorpresa
i tot és vell, i trist, i necessari.
Vam girar full temps ha, i alguns s´entesten
a llegir encara la mateixa plana.

Potser el secret és que no hi ha secret
i aquest camí l´hem fet tantes vegades
que ja ningú no se´n sorprèn; potser
caldria que trenquéssim la rutina
fent algún gest desmesurat, alguna
sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara
no sabem fer-ne l´ús que cal; qui sap!

Molt lentament giravolta la sínia
i passen anys, o segles, fins que l´aigua
s´enfila al cim més alt i, gloriosa,
proclama la claror per tots els àmbits.
Molt lentament davallen aleshores
els catúfols per recollir més aigua.

Així s´escriu la història. Saber-ho
no pot sobtar ni decebre ningú.

Massa sovint girem els ulls enrera
i el gest traeix angoixa i defallences.
L´enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.

Convé saber-ho i convé, d´altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.

Qui sinó tots -i cadascú per torna-
podem crear des d´aquests límits d´ara
l´àmbit de llum on tots els vents s´exaltin,
l´espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida;
públicament i amb tota llei d´indicis.

Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.

Ni llocs ni noms ni espai suficient
per replantar l´arbreda, ni cap riu
que remunti el seu curs i ens alci el cos
per damunt de l´oblit. Tots sabem bé
que no hi ha camp obert per cap retorn
ni solc en mar a l´hora del perill.
Posem senyals de pedra pels camins,
senyals concrets, de fonda plenitud.

Compartirem misteris i desigs
d´arrel molt noble i secreta, en l´espai
de temps que algú permetrà que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols amb dignitat extrema,
l´aigua i la set, l´amor i el desamor.

Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l´aplom secret, la claredat volguda.

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc pel mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d´aurora.

Ni cap llevant luxuriós, ni cap
ponent solemne. Més ens val saber
que no hi ha grans misteris, ni un ocell
d´ales immenses que ens empari; res
d´alló que tants de cops han proclamat
amb veu mesella foscos endevins.

Posem la mà damunt la mà i els anys
conferiran duresa a cada gest.

Vam preservar del vent i de l´oblit
la integritat d´uns àmbits, d´uns projectes
en què ens vèiem tots junts creixer i combatre.
I ara, quin fosc refús, quina peresa
malmet l´impuls de renovada fúria
que ens feia quasi delejar la lluita?

Del fons dels anys ens crida, barbullent,
la llum d´un temps expectant i frondós.

Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d´aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.

Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.