Era el segle XIX,
i amb el nom d´en Joan Serra
es coneix un bandoler
per a tothom " en la Pera".

li agradava la sang,
i el xiprer encara recorda
tant gemecs que allà han pregat:
pietat, pietat.

- No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.

No en mateu,
us demano per ma mare!
- Reseu l´últim "Crec en Déu".
- Pietat, pietat.

L´endemà de bon matí
davant la Verge del Carme,
de genolls està pregant
i a dos ciris encén la flama.

Però ben entrada la nit
quan la lluna és com una daga
fendirà el cel un nou crit,
pietat, pietat.

- No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.

No em mateu,
us demano per ma mare!
-Reseu l´últim "Crec en Déu".
- Pietat, pietat.

Però en Joan Serra,
avui no ha tingut més sort,
dos soldats l´han pres ben fort
i ara jèu entre barrots.

L´endemà de bon matí
veu la forca preparada,
en la Pera dóna un crit,
és l´última pregària.

-Quan jo sigui ben mort
i penjat de l´alta forca
i defalleixi mon cor
i m´aneu a posar a la fossa,

que algú resi una pregària
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.
Ningú no ho va fer.