Tot era a punt per poder oblidar-se
quan de puntetes passés el temps
mentre vestíem prudents
els adéus d´un matí...

Cap déu no feia preveure res, res,
que anés enllà d´un moment bonic,
però el mag que inventa el destí
va creuar els camins.

I ara anem de costat
fins el mai, fins el mai,
obrint ales als déus
com el vent, com el vent que m´empeny...

No t´esperava ni era el temps
pels sentiments que enxarxen els cors,
jo anava cap un ponent
on els déus m´hi fan lloc.

Avui ets mar on el meu llagut
omple la vela només amb tu,
alè que no eres amb mi, ni previst,
ni volgut...

Anem junts, poc a poc
més que mai, més que mai
i ens sabem pel demà
sempre a prop, sempre a prop.

Anem... encara tinc en algun cel
velles joguines d´altres temps,
ombres de lluna i foc d´estels,
anem, junts...

Anem... si el cos em dóna encara un gest
serà per tu i teu només,
per tornar a aprendre l´art d´un bes,
anem... junts... anem.