Sé que si sento el plor
de l´ocell quan vola,
ets tu que en algun racó plores,
que, com l´ocell ferit,
ple de sang al pit,
a l´arbre sec un niu implores.

Però jo vull ésser,
per a la teva tristesa,
com el polsós i vell armari
que guarda els mals records
entre la foscor
i t´impedeix poder tornar-hi.

Però aixecar-te no puc jo.
Pas a pas, el teu esforç
farà, només voler,
que en aquest teu desert
puguin néixer noves branques.

Obre el ulls i mira al front.
Trobaràs sempre quelcom
que vulgui el teu alè,
que digui: "Dóna´m fe,
vull seguir la caminada".

Sé que si enmig del mar
veig una gavina
lliscant dintre l´espessa boira,
ets tu que estàs cercant
un recer, un empar,
un lloc entre les roques.

Però jo vull ésser,
per a teva incertesa,
el cop de vent que trenca l´aire
i t´obre l´horitzó
per a reprendre el vol
que et portarà a la nostra platja.